Les etiquetes són odioses però… Com definiríeu el vostre so?
Joan: Crec que Pop – Rock – Punk, així ens curem d'espants, eh?
Aleix: Fem música força melòdica però amb groove i sobretot, amb un alt contingut emocional.
Com ha estat aquest darrer any?
J: Ha estat un bon any perquè hem pogut fer el que més ens agrada amb gent que volem. Hem girat el balanceig a 25 sales de la península, a festivals, hem fet una gira llarguíssima en autocaravana, han passat mil coses que recordarem tota la vida.
A: Amb els diners que ha generat la banda ens hem pogut comprar una furgoneta més segura per seguir girant i viatjant a tot arreu. Fins ara utilitzàvem la meva amb una probabilitat altíssima de morir en cas d'accident.
Disculpeu si és una mica personal però, ara que ja han passat uns anys, què li va passar a Xile al protagonista de la cançó “Abril” del vostre primer disc?
J: Que va viure el terratrèmol de febrer del 2010 i en caure totes les telecomunicacions no vaig poder parlar amb ella fins al cap de 3 dies.
Com heu viscut aquests anys de canvi des del 2016, amb la vostra primera feina,
al 2019, on heu tret un dels discos més potents i frescos del panorama nacional. De tocar a sales petites a estar als cartells dels principals festivals d'Espanya (Low, Sonorama, Mad Cool, etc).
A: Vivim immersos en el dia a dia on és tot molt normal i evident perquè treballem intensament des del primer moment en què decidim crear Cala Vento. Des de llavors, tot s'ha anat succeint de mica en mica sense ensurts i des de dins es veu clarament perquè ha passat cada cosa que ha passat ja que hem estat molt presents en cada fase i en cada moment. Hem après una quantitat enorme de coses.
Què roman inalterat dels Cala Vento el 2016? En què sou diferents el 2020?
Joan: Ens segueix posant la pell de gallina escriure cançons, seguim sent dos a sobre de l'escenari, ens seguim entenent quan toquem…
A: Continuem sent els mateixos nois il·lusionats a trobar la manera de gaudir de la nostra música, encara que una mica més vells i madurs. És obvi que ara treballem cada dia amb un coneixement i una experiència molt més gran i això ens dóna més tremp a l'hora de prendre decisions. La motxilla està més plena. Tot i així, intentem utilitzar aquest pòsit per veure les coses amb més distància i iniciar altres projectes que abans hagués estat impossible ni plantejar-los, com el nostre propi segell discogràfic.
Quina és la vostra cançó preferida de Cala Vento? Alguna que no us agradi tocar ja?
J: Crec que “Fi de cicle”, de Balanceig, podria ser de les meves favorites. En què la bateria es fa més repetitiva són les que menys m'agraden, però al final són cançons que hem fet nosaltres i que creiem que són increïbles, no crec que em cansi mai de tocar-les (solem modificar-les en directe perquè ens donin vida una altra vegada).
A: Les meves favorites són les cançons amb les lletres més rodones, amb què la connexió emocional és més forta. Així, podria incloure: “Cal acostar, Illa deserta, Estic enamorat de tu, Do de pit o Fi de cicle”. Per contra, no m'agrada tocar aquelles que tenen una lletra més buida o amb què potser ja no connecto tant.
Com veieu que artistes del “mainstream” prenen protagonisme a festivals com el Mad Cool? Mulleu-vos!
J: Bé, simplement els hauríem de deixar d'anomenar festivals de música indie o alternativa, perquè en aquests nivells el concepte de música alternativa ja gairebé ni existeix. Grups que es consideren indies intenten col·laboracions amb músics mainstream per guanyar èxit i al revés, però… Que tothom faci el que li doni la gana, la vida és ben curta per estar parlant malament de grups que intenten ser feliços sigui com sigui!
Quins són els vostres referents nacionals i internacionals?
A: Doncs gent que admirem pel que fa i, sobretot, per com ho fa. Per exemple: Nova Vulcà, Viva Belgrad, Berri Txarrak, Pinegrove, Arctic Monkeys…
Com veieu l'escena de rock alternatiu? Hi ha bandes a l'underground que veieu amb projecció, en aquesta època on predomina la “música urbana”?
J: Aquí és on existeix realment la música alternativa i on sí que hi ha públic per a l'escena. Hi ha mil bandes guitarreres amb un talent increïble fent concerts per aquí. Pot estar de moda la música urbana, el flamenc, l'electrònica, el dubsteb, el reggeaton, la bosanova… Però si alguna cosa no desapareixerà mai és el rock & roll.
Aleix: No em cansaré de repetir-ho, el rock mai no morirà!
Els vostres directes són molt aplaudits, algun concert que recordeu amb particular afecte?
J: De la gira d'aquest any em quedo amb la presentació de Balanceig a Barcelona, a la sala principal d'Apolo, he vist moltíssims concerts i he somiat tota la vida a fer-ne un. Veure-la plena de gent cantant les nostres cançons va ser boig, hi ha un vídeo resum a Youtube que ho demostra... També recordo amb molt d'afecte el del festival BBK, aquí es va ajuntar gent de tot Espanya, es va omplir la carpa on tocàvem i va ser una bogeria.
D'on surt aquesta força, la ràbia, la malenconia de Cala Vento, un dels vostres segells d'identitat?
J: Hem mamat tota la vida de grups de rock, punk o fins i tot hardcore, aquesta visceralitat o violència es transmet a els directes daquests grups. Suposo que ve perquè no hi ha res intencionat.
A: De Joan tocant la bateria.
Gràcies nois!
Notícies relacionades
